El Món

Cada dematí el treia a passejar. Si no estava de viatge, cosa que passava bastant sovint, massa sovint. Ell anava  tot content quan tots dos caminàvem i corríem una mica. Aquella olor del matí, encara amb poc trànsit pels carrers, ens envoltava a tots dos creant uns moments màgics en que semblava que fins i tot poguéssim encetar un diàleg en qualsevol moment. Quantes coses no ens podríem haver dit si no haguéssim parlat idiomes tant diferents!

Un cop espolsada la mandra i fet l’exercici de rigor, la tornada a casa es feia una mica trista, només de pensar que fins a la nit no ens tornaríem a veure. Però la vida és dura i la d’alguns encara més.

Hi havia en ell un fet que em tenia intrigat i que mai no havia arribat a entendre del tot. Un fet que sens dubte havia de ser un defecte fisiològic i és que mai no feia ni caca ni pipi.

Jo sí, quasi sempre que sortia al carrer.

Amb ell soc  feliç.