L'intrús

Em vaig despertar perquè vaig sentir sorolls a dins de casa. La sospita que haguessin entrat lladres em va glaçar la sang. Sigil·losament, em vaig mig incorporar i vaig parar l’orella tant com vaig poder. Sí, sens dubte hi havia algú altre al pis.

L’esglai em va paralitzar el cos i em va desbocar el cervell. “Què faig, què faig?!”. El telèfon era a l'estudi i l’intrús (o n’hi havia més d’un?) quasi segur que també, tal com me n’arribaven els sons, de manera que no m’atrevia a anar-hi. Quedar-me al llit, però, també em feia molta por. “Què faig, què faig?!”.

Quan encara no havia pogut definir ni, encara menys, preparar cap estratègia, vaig sentir unes passes que s’acostaven lentament i vaig començar a entreveure una claror difusa al fons del passadís. Incapaç de moure’m, em vaig posar a tremolar com una fulla i una suor freda em va cobrir de cap a peus com una mortalla.

Així i tot, des d’algun racó del sentit de l’alarma em vaig adonar que no eren passes el que s’apropava, sinó més aviat el fregadís d’alguna peça indefinible. Potser de metall? Potser de plàstic? Difícil d’esbrinar-ho. Igual que l’origen d’aquella llum desconcertant que ja il·luminava feblement la meva habitació.

Arribats a aquell punt, jo ja m’havia reduït a una bola de por guarnida de dos ulls esverats i oberts de bat a bat.

Va ser aleshores que el vaig veure i que al pànic se m’hi va afegir un estupor sense límits: el meu ordinador avançava calmosament pel passadís amb la pantalla enfocada cap a la sala i una cervesa encaixada entre el teclat i el ratolí.

Així que va haver passat de llarg de la meva habitació em vaig llevar d’una revolada, el vaig espiar i vaig veure que entrava al menjador, s’escarxofava al sofà, encenia la tele i es fotia tranquil·lament la cervesa. De tant en tant es redreçava una mica i, en un lleu murmuri, deixava anar unes cantarelles que sonaven com lletanies en llengua estranya. 

L’endemà al matí tot era al seu lloc com si res no hagués passat, però una solitaria llauna buida de cervesa a la galleda de les escombraries era el testimoni de que allò no havia estat un somni.

Sense contemplacions vaig encarar-me a l’ordinador. A la pantalla, que seguia encesa, s’hi dibuixaven una mena d’ombres que semblaven reproduir un rostre fantasmal amb una expressió entre enigmàtica i malvada. Neguitosa, vaig agafar unes tisores de damunt de la taula i les hi vaig clavar al bell mig del teclat, arribant fins al microprocessador que va saltar fet miques. Em va semblar sentir com una riallada llunyana i esgarrifosa.

Hores més tard el forense emetia el seu dictamen: Causa de la mort “Descàrrega elèctrica”.

La pantalla seguia congelada amb el seu malèvol somriure.

El Món

Cada dematí el treia a passejar. Si no estava de viatge, cosa que passava bastant sovint, massa sovint. Ell anava  tot content quan tots dos caminàvem i corríem una mica. Aquella olor del matí, encara amb poc trànsit pels carrers, ens envoltava a tots dos creant uns moments màgics en que semblava que fins i tot poguéssim encetar un diàleg en qualsevol moment. Quantes coses no ens podríem haver dit si no haguéssim parlat idiomes tant diferents!

Un cop espolsada la mandra i fet l’exercici de rigor, la tornada a casa es feia una mica trista, només de pensar que fins a la nit no ens tornaríem a veure. Però la vida és dura i la d’alguns encara més.

Hi havia en ell un fet que em tenia intrigat i que mai no havia arribat a entendre del tot. Un fet que sens dubte havia de ser un defecte fisiològic i és que mai no feia ni caca ni pipi.

Jo sí, quasi sempre que sortia al carrer.

Amb ell soc  feliç.